Punts d'interès

EL BARRI MARITIM

Estació de la RENFE

És un element característic que destaca quan s'arriba a la població per aquest mitjà de transport. No és pas un edifici nou, sinó que es manté exactament tal com es va inaugurar, com a baixador, l'any 1900.

Carrer de can Sans

És prop de l'estació. Es conserva encara alguna de les cases de pescadors que van formar per primera vegada aquest carrer.

Capella de Sant Pere

A tocar de la riera, es troba aquesta capella, de la qual ja tenim constància en documents del segle XIV. L'edifici, però, ha patit diversos canvis: antigament era al costat est de la riera de Llavaneres, dalt d'un petit turó; al seu voltant hi havia petites habitacions anomenades botigues que la parròquia llogava als pescadors, els quals llavors vivien a dalt del poble, per a guardar els estris de la pesca. El 1917, es va bastir una petita capella a l'altre costat de la riera, i als anys cinquanta es va construir l'edifici actual.

LA RIERA

Del barri marítim al nucli urbà: al llarg d'aquest dos quilometres que separen el nucli mariner del nucli urbà, situat a la part alta del terme, només s'hi podien trobar, a banda i banda de la riera de Llavaneres, vinyes i camps de conreu. Actualment, als terrenys més planers vora el mar, hi podem trobar encara alguns camps dedicats a la floricultura i al conreu del pèsol. Els pèsols de Llavaneres, coneguts arreu de Catalunya per la seva extraordinària dolçor, són un element important per a la promoció del nostre municipi. Quan és la temporada són molts els ciutadans que es desplacen per comprar-los o degustar-los excel·lentment cuinats als nostres restaurants.
A banda, doncs, d'aquests camps de conreu de la part baixa del terme, podem trobar xalets, urbanitzacions i un camp de golf situats a ambdós costats de l'eix format per la riera i la carretera que uneix el poble amb el barri marítim.
Poc abans d'arribar al nucli urbà, ja es poden assenyalar alguns punts d'interès d'aquest recorregut. A la banda de ponent de la riera, a la confluència de les rieres de Catà i de la Vall, podem veure el monument al cardenal Vives i Tutó, inaugurat el 1950 en record d'aquest influent cardenal nascut a la nostra població. Al seu darrera hi ha un petit parc. Al costat de llevant podem destacar algunes masies, de reduïdes dimensions, dels segles XVII i XVIII, com a can Ros, can Valls, i can Tamis. També cal destacar la casa senyorial de can Caralt, residència fins fa pocs anys del comte de Caralt. Aquesta casa és actualment de propietat municipal i s'hi ha instal·lat recentment l'Escola Municipal de Música i el Museu-Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Als terrenys del costat de la casa, que eren les quadres i les cases dels treballadors, s'hi està construint un nou institut d'ensenyament secundari.

EL NUCLI URBÀ

Ca l'Alfaro

Aquesta és una casa d'estiueig que va fer construir el pintor Nicolás Alfaro el 1886, i és obra de l'arquitecte modernista Eduard Mercader i Secanella. Actualment és de propietat municipal; hi ha instal·lades diverses dependències administratives de l'Ajuntament i, a la planta baixa, hi ha una petita sala d'actes i exposicions. És envoltada d'un gran parc on se celebren molts dels actes festius de la població, especialment els de la festa major de la Minerva, a l'estiu. Aquest seria un punt d'informació a la nostra ruta.
Des del darrera de la casa surt una petita ruta que puja fins a dalt del turó d'en Cassany (163 m). En aquest turó hi ha una glorieta que va construir el comte de Caralt i que, des de començaments del segle XX, va ser un bell mirador sobre la població, des del qual fotògrafs com Roissin o Thomas, van fer la majoria de fotografies panoràmiques que conservem.

L'Església parroquial

És un gran edifici d'estil neoclàssic, construït entre finals del s. XVIII i començaments del XIX, i finalment, inaugurat el 1836. Del seu interior, cal destacar-ne el retaule major del s. XVII, obra de l'escultor Gaspar Huguet i del pintor italià Joan B. Toscano. De la mateixa època són els retaules del Roser, de sant Isidre i de sant Joan, i també el sant Crist de talla, que és del 1637. Totes aquestes obres procedeixen de l'antiga església parroquial, que és l'actual església del cementiri. També s'hi poden veure treballs del pintor modernista Lluís Masriera, com són els quadres del Via Crucis, els frescos de la paret d'una capella lateral i els quatre evangelistes del basament de l'altar major.

La imprempta modernista i noucentista

També és interessant visitar les diverses cases modernistes i noucentistes construïdes a començament del segle XX pels estiuejants. Cal destacar can Farnés (1911), obra de l'arquitecte Ramon Mª Riudor, que ha estat recentment restaurada i que és una residència dels germans de la Creu Blanca. La Torre del sot (1910), de l'arquitecte Josep Coll i Vilaclara, que és actualment la seu de El Casal de Llavanere; al seu davant hi ha una casa petita, però molt bonica: a ca l'Utzet (1907), obra de l'arquitecte Salvador Puiggròs.
La Torre Gran (1909), també de l'arquitecte Josep Coll i Vilaclara, és situada dalt d'un petit turó i es pot veure des de diversos indrets de la població; a l'any 1958 es va convertir en un hotel de luxe, l'Hotel del Parque, fins a l'any 1975 (actualment funciona com a restaurant i és previst obrir-lo com a hotel). Les torres bessones de can Matas (1921 i 1923) són obra de l'arquitecte Joaquim Lloret Homs i continuen servint com a cases d'estiueig. Altres edificis interessants dins del nucli urbà poden ser can Mandri, antiga masia del segle XVII, reformada al segle XIX com a gran casa senyorial i, també, l'Ajuntament, edifici inaugurat el 1873 i que en bona part és obra de l'arquitecte Gaietà Boïgas i Monravà, autor, entre d'altres, del monument a Colom a Barcelona i del balneari Vichy Català a Caldes de Malavella.

En aquesta passejada pel nucli urbà cal destacar també la possibilitat de comprar, a qualsevol de les botigues de queviures quan és la temporada, els excel·lents pèsols de Llavaneres i, a qualsevol de les pastisseries, tot l'any, la coca de Llavaneres.

VISTES PANORÀMIQUES

Si des de Ca l'Alfaro reprenem la ruta cap al nord de la població arribarem a la font de Llorita. Aquest indret, molt a l avora del centre urbà, va ser des dels anys cinquanta un lloc d'esbarjo per a molts llavanerencs. Al costat de la riera i a l'ombra de les alzines i altres arbres centenaris, es va construir una font i diversos bancs; durant alguns anys, també s'hi instal·lava, a l'estiu, un petit "merendero". Eren moltes, les colles d'amics que als vespres d'estiu es portaven les taules i cadires per anar a sopar sota la fresca dels arbres. També s'hi organitzaven ballades de sardanes i altres actes festius i també era un lloc habitual per als infants de les escoles que hi anaven, la tarda del dijous gras o altres dies, a fer una excursió i berenar.
Aquest és el punt de destinació de la nostra ruta, que hem començat al barri marítim. A partir d'aquí s'enceten diverses rutes de muntanya per a visitar paratges i llocs d'interès de la part muntanyosa del terme.

DEL NUCLI URBÀ A LA MUNTANYA

Molí d'en Cabot

Si des de la font de Llorita seguim cap al nord per la riera de can Cabot de Munt, ben aviat, trobarem un indret excepcional: el molí d'en Cabot. Aquest molí pertanyia a la masia de can Cabot de Vall i formava part d'una xarxa de quatre molins fariners que hi havia en aquesta riera: el de can Rogent, situat més amunt, el molí d'en Cabot i, més avall, el de can Llull i el de can Morera del Molí. Tenim constància de l'existència d'aquests molins des de l'edat mitjana, època en què, amb Argentona, Llavaneres concentrava la major quantitat de molins de la comarca. Es poden veure encara part de les parets i la teulada del molí amb algunes portes i finestres de pedra picada, el pou, en força bon estat i la bassa. Les restes d'aquest molí són les úniques que ens queden; hi ha restes de la bassa i del pou del de can Rogent, però els altres han desaparegut.
Aquest lloc, havia estat també antigament molt visitat pels habitants de Llavaneres i de la resta de la comarca. Quan, cap al 1900, la masia de can Cabot de Vall va ésser comprada per la família d'artistes i pintors Masriera, es va transformar la bassa del molí en un bell llac amb una barca i un pont de fusta. Des de 1926 fins a 1935 fou el lloc escollit per a celebrar-hi l'aplec anual de la Federació d'Entitats Excursionistes de Mataró: es ballaven sardanes i es feien diversos jocs per a la mainada i els grans. Durant molts anys, aquest paratge va ser també visitat pels estiuejants i la mainada que hi anaven d'excursió, fins que, a poc a poc, va anar quedant abandonat pels seus propietaris.
Aquest és un espai importantíssim que cal recuperar per diversos motius. En primer lloc pel seu valor històric: és l'únic molí que queda a Llavaneres i un dels pocs que hi ha a la comarca. D'altra banda, segons diversos estudis publicats, és un espai natural de primer ordre, on es conserva, encara, la vegetació típica de ribera poc abundant al nostre municipi. També s'assenyala aquest espai com un indret molt ric en diverses espècies d'ocells i insectes.



Rocs de Sant Magí

Una altra ruta interessant és la que, des de la Font de Llorita, i a través de diversos camins forestals, ens porta al turó de l'Oriola (404 metres), on trobem el poblat neolític dels Rocs de Sant Magí. Es tracta d'un jaciment format per grups de blocs granítics de magnitud considerable, recolzats els uns sobre els altres, que constitueixen petites coves i passadissos. Els blocs exteriors són units per murs de pedra seca, que formen una mena de cleda o recinte tancat situat a la part alta. A la part central del conjunt hi ha un corredor d'uns vuit metres de llargada, per vuitanta centímetres d'amplària.
Les primeres excavacions, les va fer, l'any 1966, un grup d'estudiosos del Museu de Mataró. L'any 1986 s'emprengué una campanya d'excavacions que va donar com a resultat fragments de ceràmica sense decorar i de parets poc gruixudes en un primer nivell, i diversos fragments de ceràmica decorada amb la impressió de cordons en relleu, i també un fragment de resquill de sílex en un nivell més inferior.
Una de les característiques d'aquest jaciment és l'existència de fragments de paret, entre els grans blocs de pedra granítica, que formen una mena de muralla. Aquest fet no és gaire habitual en jaciments d'aquest període.

ESGLÉSIA ANTIGA I ERMITA DE LLORITA

Aquesta ruta permet acostar-nos fins a l'església antiga (actual església del cementiri) i, des d'aquí, tenim dues possibilitats: tornar al centre urbà per la riera de la Vall o bé pujar fins a la carena de la serralada Litoral, al nord del terme, al límit amb Dosrius.

L'església antiga

Fou el temple parroquial de la nostra població fins al 1836. Edificada dalt del turó i sobre el temple primitiu, és d'origen gòtic tardà, i té una portalada bonica i un campanar de planta quadrada. És d'una sola nau i presenta una austera façana de pedra. Fou construïda pel prestigiós mestre de cases Pere Blai (pare), que va treballar, entre altres obres, a la fortificació de Barcelona i a l'església de Sant Just i Sant Pastor. L'església fou acabada i beneïda el 1574. El retaule va passar a l'actual temple parroquial. És envoltada pel fossar del poble i es conserva en bon estat.

A partir d'aquest punt, com hem dit abans, tenim dues opcions. La primera és baixar cap al centre urbà per la riera de la Vall. En aquest veral podem veure la cova hallstàtica de la Pedra del Llop, i també bells exemples de masies, com can Catà de la Vall, un edifici del segle XVII amb capella i una petita garita de guaita, al costat la masoveria també de la mateixa època. Ben a prop hi trobem can Nadal, del segle XVII, avui convertida en restaurant, i can Bacardí, una masia del segle XVIII. Una mica més avall podem destacar can Tries, iniciada al segle XVI i també amb una garita de guaita; és un edifici del segle XVIII amb elements anteriors. Just a tocar del centre urbà, o pràcticament a dins, hi trobem can Morera de la Vall, ca n'Amat i can Morera dels Tarongers, avui convertida en restaurant, totes del segle XVII.

La segona opció, per als més valents, és pujar fins al turó de Llorita (387 m) on hi ha les ruïnes de l'ermita de Llorita. Aquesta opció permet gaudir de vistes fins al mar i d'un paisatge excepcional a mesura que anem pujant. Un cop a la carena de la serralada Litoral, des de determinats punts i en dies clars, es poden veure el massís del Montseny, per un cantó, i les muntanyes de Montserrat, cap a ponent. Ens acostem a l'ermita pel Camí Ral, un camí que ressegueix el traçat d'una via romana interior que ve del turó del Montalt (594 m) i que va cap a Parpers per endinsar-se cap al Vallès.

L'ermita de la Mare de Déu de Llorita.

L'ermita de la Mare de Déu de Llorita la tenim documentada des del segle XVI. Era un edifici gran i espaiós, d'uns 14,5 metres de llarg per 6 m d'ample, amb un recinte destinat a sagristia, a l'esquerra, i habitacions per als ermitans a la dreta. L'ermita era administrada per l'Ajuntament de Llavaneres, tot i que era dins de la propietat de la masia de can Lloreda. El dilluns de Pasqua Florida s'hi celebrava un aplec i s'hi feien altres celebracions al llarg de l'any